Translate

divendres, 21 de juny del 2013

EL DESTÍ DE LA SOLITUD

UN SOMNI I UNA REALITAT- CRISTINA (capítol 4)

Surto de casa amb les veus de la meva mare al cap. Per molt que intenti oblidar-les em resulta impossible fer-ho. Cada una de les lletres m’han marcat amb tanta força que ara no volen desenganxar-se de mi
    “ ―Per què no m’ho havies dit, això?! No m’ho puc creure!
     ―No volia que et preocupessis.
     ―Que em preocupi? Com no vols que em preocupi? La setmana que ve mateix ens mudem a una altre ciutat! No penso deixar que tu sofreixis d’aquesta manera!
     ―Pe-però mare...Jo tinc amics aquí ―vaig mentir descaradament ―.No vull anar-me!
     ―Ja faràs amics en un altre lloc. La decisió està presa ―va dir mentre s’anava a la cuina, marcant així el final de la conversació.”
No aconsegueixo treure’m aquesta sensació de buidesa del meu cor, aquest sentiment de ser un simple cos, sense llibertat d’expressió, sense tenir la possibilitat de formar el meu futur. Però és ara quan em dono compte, quan estan a punt de treure’m a la meva persona estimada...
I ja és massa tard, sé que la meva mare no canviarà de idea, i si ho fes, ja està l’Arnau per convèncer-la. No hi ha res a fer. Després d’uns dies la meva vida s’acabarà. Mai més veuré a en Gerard; tampoc tindré amics, perquè no em trobo amb forces suficients per fer-los, i sé que mai les trobaré. Totes les raons que tenia per viure es marxen de cop. Ara no tinc res al que aferrar-me, res pel que vetllar cada nit.
Sempre he sigut la que sobrava, a la que ningú volia..., i per això ell m’agrada, perquè ha passat la mateixa vida que jo. No obstant, tot s’ha acabat ja, no em queden esperances, ni llàgrimes amb les que plorar les meves desgràcies. Res: aquesta sóc jo en tots els sentits.
Ja no em queda cap cosa en aquest món, cap persona, i necessito a algú...
No crec que pugui viure així. No, mai podré. Cada vegada que m’imagino una vida sense en Gerard el meu cos es torna fred i el pèl se’m posa de punta. El meu cor es congela i deixa de bategar per un moment.
Sé que la meva tristesa em farà caure i que mai em tornaré a aixecar. Ho sé perquè... perquè ja he començat a tomballar.
Camino fins a l’institut, lentament, per culpa de la bena que em cobreix tota la cama. Quan arribo a ell haig de tancar els ulls per suportar el dolor que es troba a tot el cos, fins a arribar al meu cap. Les seves mirades, les empentes, em treuen l’alè i em resulta impossible respirar. El meu cor batega ràpidament i no em deixa concentrar-me. Vull pensar que tot el que em diuen, tot el que pensen de mi no m’importa, que sóc una persona lliure... Però a qui vull enganyar? M’importa, i molt. Tots aquests somriures maliciosos i els seus insults em fan massa dolor. Cada vegada que alço la mirada per sentir-me com una més, una persona normal, tothom em rebutja, m’empenten i em peguen. I això em treu la vida... No ser acceptada per ningú... fa que mori per dins.
Arribo a la meva classe. Tothom es a dins ja, i això és el que em fa més por. Obro la porta, i quan entro em penedeixo d’haver vingut a classe.
     ―Mira Gerard, la ximpleta ha vingut! Què, no has tingut prou? ―em pregunta, dirigint-se a mi.
No el miro, ni vull ni puc fer-ho, sóc massa dèbil. Però encara ho sóc més quan escolto la seva veu.
     ―¿Què has vingut a fer? ―em diu, agafant-me la cara amb brusquedat, obligant-me a mirar-lo.
Em dono compte de que el seu alè fa pudor a alcohol. Dels meus ulls blaus tornen a néixer unes llàgrimes, que moren als meus llavis.
     ―Estarà esperant a que la mati. Al cap i a la fi no té res més interessant a fer ―li diu al seu amic, fent cas omís a les meves llàgrimes ―.És això, no? No pots estar esperant una altra cosa, oi? ―Torna a dirigir-se a mi, amb la seva cara a uns centímetres de la meva, estrenyent-me dolorosament les galtes.
Tanco els ulls. És l’únic que puc fer, o almenys el que sé fer. Ell em vol veure morta. I si dic la veritat, jo també ho vull estar. Una il·lusió estúpida entra de cop en mi. Compartim un desig, tot i que no sigui el que a mi m’agradaria que fos. Sense saber-ho deixo sortir de la meva cara un somriure. Desgraciadament, ell sí que es dona compte.
     ―Per què somrius? Es que això et fa gràcia? Ets una estúpida boja. ―I no menteix.

Em dona una puntada de peu al estómac i, tot i que em faci tan mal com per a que caigui a terra, segueixo conscient per mantenir aquest somriure. Una estranya solució per a què no hagi de patir més apareix al meu cap, i des del primer moment sé que és la més correcta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada