ELLA I JO- GERARD (Capítol 7)
Ella mor als meus braços, amb un somriure radiant al seu rostre. Jo, en canvi, no puc somriure, i sé que mai ho podré fer. Miro els seus ulls, que s’han quedat sense vida, sense expressió. I les seves llàgrimes... encara cauen, fins al terra, marcant d’una manera trista el final de la seva vida.
L’abraço amb força, com
si així no es marxés, es quedés al meu costat per sempre. Però sé que mai
tornarà, que no tornaré a escoltar la seva veu, aquella de vegades tan
optimista, aquella que mai es deixava vèncer...
El meu cor batega
ràpidament, nerviós i mort, callat i viu. Les meves llàgrimes rellisquen per
les meves galtes... Les odio, odio aquesta senyal de vida tan injusta. La deixo
anar lentament, i mentre ho faig el meu cor es trenca d’una manera massa
dolorosa. Amor? Potser, no estic segur. Aquest sentiment mai l’havia
experimentat, és tot tan confús... Només sento que la meva vida s’acaba sense
ella, sense el seu somriure, sense els batecs del seu cor... Però ja és tard,
tard per fer que torni.
M’aixeco i em quedo
mirant-la. És un dolor que m’obligo a suportar. Perquè jo sóc amo dels meus
actes, i d’aquest dolor, i no el penso pas deixar sol.
Em passejo per la seva
habitació tocant tots els mobles. Tot és tan proper i a la vegada tan llunyà...
Al passar pel costat del
seu llit toco un paper. L’observo uns instants. No m’ho puc creure... Una carta
d’ella, una d’acomiadament... La començo a llegir. Parla de la seva mare, dels
moments que ha passat amb ella. Em sento culpable, i n’hi ha moltes raons per
sentir-me així. A part d’haver tret la
vida a una noia a la que estimo de veritat, se l’he tret també a la seva mare.
Però en què m’he convertit? Què ha passat? No ho se... Poques coses sé ara
mateix.
Quan acabo de llegir la
part que parla de la seva mare em quedo sense respiració. Parla de mi... Ella
m’estimava... I ara em dono compte de que jo també l’estimo... L’Arnau tenia
raó, però jo no havia sabut veure-ho.
Corro i em poso al costat
de la Cristina. Li dono una abraçada mentre agafo les tisores per fer-ho, per
tallar-me jo també les venes. Em fa mal, però m’agrada, perquè d’aquí uns
segons tornaré a estar amb ella, i li podré dir per fi que ho sento de veritat,
que tot aquest temps he estat encegat pel dolor. I que l’estimo, i l’estimaré
per sempre.
Snif, snif, snif, que tràgic!!
ResponEliminaBé, no m'ha agradat el caràcter de la Cristina ja que has de viure per a tu mateix i no per una altre persona, i sentir tot això que sent pel Gerard sent com és ell... em resulta algu difícil de comprendre, a no ser que sigui una persona Asperger.
Com reaccionarà la mare i l'Arnau???
Ens llegim!!
Estic molt d'acord amb tu. Es difícil comprendre a la Cristina i els seus sentiments, i el perquè d'ells. El pròxim capítol serà l'últim, que el pujaré el divendres, però com no vull deixar aquest blog abandonat tinc una sorpresa que el divendres diré.
ResponEliminaEs clar que ens llegim!:D