MAI SEREM PERFECTES

Capítol 2-Només és temps - Anibel

-          Isma i Sandra- xiuxiuejo en veu molt baixa.

Giro el cap cap a un costar per aconseguir llegir la resta de les frases. Són lletres estranyes, mal dibuixades. Però que, potser, per als que les van escriure siguin les més boniques del món.

Penso en aquests dos noms i em concentro en el seu traç. Somric al pensar que pot ser que aquestes dues persones encara estiguin juntes. És bonic. Seria bonic. Alço el cap un altre cop. Dos noies molt maquillades parlen en veu baixa en una cantonada de la classe. De tant en tant riuen amb confidencialitat. Quatre nois juguen al futbol amb una bola de paper utilitzant dues taules com porteries. De tant en tant aparten encara més les taules del seu voltant per fer més gran el camp. Cinc noies parlen animadament a prop dels nois que juguen a futbol, però sense envair el seu territori. De tant en tant alguna fa una inexplicable i confusa tonteria. La resta de persones parlen i riuen. Només un noi es al seu pupitre, amb una llibreta al costat, copiant el deures que anit no va tenir ganes de fer. I jo. Jo també estic asseguda al davant de la meva taula. No obstant, hi ha una diferencia. Jo estic sola. Fins i tot el noi que copia el deures té més companyia al seu voltant que jo. Aquí. Asseguda al darrere i a una cantonada de la classe poca gent s’adona  de la meva presencia. Millor. Molt millor. Em giro i agafo de la meva motxilla el meu llibre de “Romeo and Juliet”. M’encanta. El anglès és una llengua tan bonica... I si a això li afegeixes les immillorables frase de Shakespeare la cosa canvia molt. A millor, es clar. Però aquesta no ha estat la millor opció. Aviat el llibre desapareix de les meves mans.

-          Ho sento, Anibel, però necessitem les precioses fulles del teu llibre per a la nostra pilota. S’està començant a trencar i em de fer una de nova.- I abans de que pugui fer res per evitar-ho aquest soroll insuportable de paper trencant-se envaeix les meves orelles.

Estic a punt de plorar. Però no ho faig. Si ho fes seria molt pitjor. Ells guanyarien. Miro atentament aquest rostre de felicitat i suficiència. Ampli somriure a la cara. Ulls brillants. Celles que s’aixequen quan mira al seu companys i es baixen quan em mira a mi. Aquesta cara de incredulitat quan veu que m’ha afectat. La resta riu. “Ets el puto amo, Marc”, escolto varies vegades.

-          També em pots dir Bel- xiuxiuejo en veu baixa i trista, però ells són massa concentrats en el seu joc com per escoltar-me.

Tot i que el joc els entreté i que ell mateix a començat a jugar-lo, es en Marc qui torna a parar la gran jugada que en Carlos estava fent. Les celles d’aquest s’aixequen. Més incredulitat. Però en seguida segueix al seu amic, ansiós per veure el que vol fer.

-          Eh!, Anibel, per què no agafes el teu llibre? Ja no ho necessitem. Ja ho pots seguir llegint, algunes pàgines no estan trencades.- I deixa anar una riallada, seguida d’altres més dels seus amics.

La classe es fa un en aquest petit racó. De sobte sento un calor terrible. I un olor. A desodorant d’espray... Aquest olor tan empallegós em deté la respiració. Començo a suar. L’al·lèrgia. Un altre cop. Respiro cada vegada més ràpid, amb la desesperació dibuixada a la cara. Alguns s’allunyen per no veure’m , altres es queden per veure l’espectacle i riure’s.

-          Sembles una foca després de córrer un marató!- exclama en Carlos entre rialles. La resta també riu.

Però jo ja no penso en ells. No puc concentrar-me en les seves cares, no puc saber quina expressió té cadascú. Em començo a marejar i tot dona voltes. Intento agafar la pastilla que em va receptar el metge per a que m’ajudés a calmar l’al·lèrgia. No hi es. ¿On pot estar...?

-          Busques això, Anibel?- pregunta en Marc amb un to de burla en la seva veu.

La té ell. Doncs ja està. Tot perdut.

-          Si us plau…- xiuxiuejo amb desesperació.

-          M’ho pregues? Agenolla’t!- ordena amb aires de rei.

Una noia que a vegades es riu per sota del nas quan es burlen de mi, s’uneix a la conversació, però no igual que els demés.

-          Dóna-li ja la pastilla aquesta- li ordena traint-se-la de les mans. En Marc fa un gest de protesta però no diu res més.- No veus que està a punt  de morir-se, imbècil?

I me la dona corrents. L’agafo amb força, però les meves mans tremoles i no tarda en relliscar i caure. Ella me la fica a la boca i jo l’empasso. De seguida recupero el control de la meva respiració. I en aquest moment sento com la boca del Marc torna  a obrir-se i comença a moure’s per dir un insult nou dirigit a mi. Però, quan ho va a fer, el professor de matemàtiques apareix a l’aula. La seva figura dreta i seria es mou amb moviments ràpids que imposen, fins la seva taula. Tothom corre fins el seu seient como si d’això depengués la seva vida. Mentrestant, jo només intento reprimir les llàgrimes que lluiten per escapar dels meus ulls.

-          Separeu les taules, ja! A partir d’aquest moment comença l’examen i no vull que parli ningú. I molt menys que alci la vista del seu examen- ordena amb una veu potent i amenaçadora.

Baixo el meu cap davant de les seves celles frunzides. Quan reparteix l’examen tampoc el miro a la cara. Poca gent ho fa. Tenen por. Agafo la meva calculador amb les mans encara tremoloses i començo a calcular veloçment. Les idees i els números simplement surten del meu cap sense tan sols tenir que pensar massa. I la meva mà traça números perfectes sense jo mirar com ho faig. Somric. Estic tranquil·la. Potser com mai més ho hagi estat abans. I això em reconforta per uns instants. En vint minuts ja que acabat l’examen i ho he revisat una vegada. M’aixeco amb el cap cot (ordres del professor per no copiar-nos). Tot i que intueixo que la resta de la classe no haurà començat encara, doncs no s’escolta ni el soroll del llapis al escriure en aquest silenci absolut.

-          Ja he acabat- li dic en un xiuxiueig tan silenciós que ni tan sols sé si he parlat de veritat.

-          Molt bé, deixa-ho aquí.- Sí que m’ha escoltat.

Ho deixo justament en el lloc on m’ha dit. Quan vaig a girar-me per tornar al meu lloc, la seva veu en deté.

-          Espera, Anibel.-Un altre cop amb aquest nom.- Deixa aquests papers a la guixeta de la professora Marta Fernández.

Els agafo, seria, i desaparec de la classe. Just en aquest instant, quan escolto la porta tancar-se al darrere meu, començo a plorar. Corro fins al lavabo que esta a uns metres més enllà. Entro en un dels banys i segueixo plorant en silenci. No paren de brotar llàgrimes dels meu ulls. No pels meus cabells. Ni pel meu aspecte. Ni per la meva roba. Ploro per ells. Pels amics que no tinc. Què donaria jo per tan sols un amic? Infinit. Sí, això no tindria preu. Per algú amb el que compartir els meus pensaments, les meves preocupacions, les meves decisions… donaría la vida. Però aquí em quedo. Amb les llàgrimes als ulls. Amb un munt de sentiments al meu cor. Pensant en la meva única utopia.

De sobte, la porta del lavabo s’obre de nou, tot i que les meves llàgrimes no aconsegueixen  callar.