Translate

divendres, 19 de juliol del 2013

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 3- Axel- Si tens, vaig.


-          Són Adidas de veritat?- Paula observa les meves bambes, curiosa.
-          Doncs es clar que sí- responc jo, amb total seguretat i una mica ofès.
La Paula somriu, tot i que no entenc el dubte. Com pot preguntar una cosa així? Que es creu, que jo portaria unes Adidas falses? Per a això, ni me les compro…
-          Són boniques, eh. ¿On les has comprat?- torna a preguntar, somrient al veure les bambes una segona vegada.
-          Al centre- menteixo.
La veritat és que me les he comprar a una botiga d’un barri proper, però dir que me les he comprar al centre és com si li donés a les bambes una modernitat i una qualitat majors.
Paula es posa bé la seva gorra i passa un braç per sobre de la meva espatlla.
-          Ens seiem una estona en aquest banc?
-          I l’institut?- li pregunto, sense molta importància i amb un toc de picardia als ulls.
Els dos somriem i riem.
-          L’institut…- xiuxiueja la Paula eixugant-se les llàgrimes. Quan acaba de riure’s del tot continua parlant.- Avui faltem a classe en honor a les teves bambes. Per l’examen de socials també- afegeix amb un somriure y posant-se la gorra de costat.
-          Vinga, foto i per al Face que va!- exclamo jo, animat i  traient el mòbil de la butxaca del seu pantaló.
Els dos sortim en la foto traient la llengua y fent l’oca. En la següent, els dos alcem les celles, posem cara de fastig i tanquem els ulls. Després de veure-les i donar-li la nostra aprovació, les pengem en Facebook.
«Pel matí en el insti! T’estimo Pitufo<3   23»
L’estat de la foto el posa la Paula, ja que és amb el seu mòbil amb el que ens hem fet la foto. Entro en Facebook el més de presa que puc per comentar.
«Els nostres matins a l’institut són les millors ehh Pituu*-* T’estimo!<3 23∞
No molt més tard comencen a aparèixer els nous comentaris dels demés. Com sempre, estan d’acord amb nosaltres.
«Uee Quins cracks que sou! M’apunto! No us mogueu d’allà que hi vaig J» Comenta en David.
«On sou? Hi vaig! Si em perdo l’insti vaig seguríssim» Ve al darrere Jonah.
«Pff, us envejo L La meva mare em va sorprendre la setmana passada fent campana i ara m’acompanya tots els dies a l’inti. No rieu, que ja es suficient humiliació per a mi. A veure si us sorprenen a vosaltres i ens unim tots :D Nahh, es broma. Ah, i Jonah, són al davant de la casa de l’Axel»- bromeja i aclareix la Laura.
«Buah, vaig però ja! Els meus pares dormen, així que no s'assabentarà ni Deu»- informa en Mario.
«Sou els putos amos! Vaig cap allà!»- acaba dient l’Alicia.
I aquí acaben els comentaris. Semblen pocs però ens ajuntarem una bona colla.
-          Ve en Mario, en Jonah, en David i la Alicia- informo a la Paula.
-          Huy, Alicia eh…- arrossega les últimes paraules i em fa l’ullet.
-          Sí, i crec que avui és el dia perfecte per demanar-li sortir.
-          Demanar-li sortir? No fa falta ni que ho preguntis això. Està clar que et dirà que sí. Tu posat davant d’ella i dóna-li un morreig.
Dubto una mica. Està clar que jo dono petons molt bé. Però segur que a l’Alicia li agradarà que li doni un petó així, sense més? I més tenint parella. Potser s’enfada amb mi… Potser… Dona igual. Sense arriscar no es guanya. Jo s’ho dono i punt. A més, qui em diria a mi que no?
-          És una bona idea. Si, ho faré- dic, convencent-me a mi mateix.
Després de cinc minuts ja no estem sols, sinó que som dos més. I un parell de minuts més tard, arriben els dos que faltaven: l’Alicia i el David. No sé si es bona idea donar-li un petó a l’Alicia davant d’en David, la seva parella. Però com deia abans, qui no arrisca no guanya.
Així que quan estem a cinc metres de distancia, m’apropo a ells. El David i l’Alicia van agafats de la mà. I ella li somriu a ell. Fan bona parella. I s’estimen. Què pensarà  en David quan vegi que la seva parella em prefereix a mi després de donar-li el petó? Estic desitjant veure-li la cara. Ha de ser tot un espectacle.
Estic a tan sols un metre de l’Alicia. Començo a pujar les mans i, quan estic a només uns centímetres d’ella, li agafo la cara i poso la meva boca sobre la seva. Els nostres llavis es mouen a la vegada. Les nostres llengües es toquen. En el meu estomac milions de papallones no em deixen en pau. I el nostre petó és intens. ¿El pitjor de tot? Que tan sols dura quinze segons. Després d’aquesta barreja de sensacions (totes bones) el puny d’en David impacta a la meva galta i els nostres llavis es separen amb brusquedat.
-          ¿Què creus que estàs fent, estúpid?- em crida en David quan ja he caigut al sòl.
Em dona cops de peu i em trepitja. M’insulta. Espero que l’Alicia m’ajudi i es posi de la meva part. El nostre petó ha estat massa bonic. Però ella mai arriba. Només la seva veu.
-          Que sàpigues que jo estic amb en David, et queda clar?- a la seva veu puc percebre fastig.
I en ella puc percebre falsedat. Després de besar-me així em diu que ella està amb en David? I ell ho ha vist tot. Tot i que no m’estranya que no la deixi. És la noia més guapa de l’institut. Cabell ros i llis, i ulls verds. Ni baixa ni alta. Està boníssima. Jo, si estigués amb ella tampoc la deixaria.
Els cops d’en David no paren. Escolto la veu de la Paula que s’apropa per ajudar-me.
-          Para ja, tio! No veus que li fas mal? Que tampoc ha estat per tant!- Li agafa dels braços i el porta cap endarrere per a que no pugui pegar-me més.
Però en David torna a parlar, aquesta vegada amb més ràbia i més força per culpa del comentari de la Paula.
-          Que no ha estat per a tant? Aquest estúpid ha besat a la meva novia! ET JURO QUE EL MATO, EH! VESTE’N D’AQUÍ!- La força d’en David supera la de la Paula i ràpidament aquest s’escapa dels braços d’ella.
En Jonah i en Mario veuen la situació uns metres més enllà, rient. Idiotes... Ja podrien venir a ajudar-me. M’aixeco amb dificultat. Aquest idiota s’ha passat massa. Només li he donat un petó a la seva novia. I la veritat és que ella no ha estat molt molesta durant el petó.
-          Ets idiota o que?- li dic, apropant-me a ell.
En David no respon. Ve corrents fins a mi amb el puny en alt. Però a mig camí es para, gelat.
-          David? Que fas aquí? VES CAP A L’INSTITUT ARA MATEIX!-crida la mare d’en David a uns deu metres  de distancia.
Tots ens quedem quiets. La seva mare coneix a totes les nostres. Em poso la caputxa i surto a córrer amb la Paula.
-          A on anem ara?- pregunta la Paula mentre correm.
-          A l’institut- responc jo entre panteixos.
-          A l’institut? No hi ha ganes…- esbufega.
-          Que no hi ha ganes? Doncs jo estic desitjant anar a veure una estona a l’Anibel aquesta de tercer.

A la Paula se li canvia la cara i somriu amb complicitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada