Capítol 3- Axel- Si tens, vaig.
-
Són
Adidas de veritat?- Paula observa les meves bambes, curiosa.
-
Doncs
es clar que sí- responc jo, amb total seguretat i una mica ofès.
La Paula somriu,
tot i que no entenc el dubte. Com pot preguntar una cosa així? Que es creu, que
jo portaria unes Adidas falses? Per a això, ni me les compro…
-
Són
boniques, eh. ¿On les has comprat?- torna a preguntar, somrient al veure les
bambes una segona vegada.
-
Al
centre- menteixo.
La veritat és que
me les he comprar a una botiga d’un barri proper, però dir que me les he
comprar al centre és com si li donés a les bambes una modernitat i una qualitat
majors.
Paula es posa bé
la seva gorra i passa un braç per sobre de la meva espatlla.
-
Ens
seiem una estona en aquest banc?
-
I
l’institut?- li pregunto, sense molta importància i amb un toc de picardia als
ulls.
Els dos somriem i
riem.
-
L’institut…-
xiuxiueja la Paula eixugant-se les llàgrimes. Quan acaba de riure’s del tot continua
parlant.- Avui faltem a classe en honor a les teves bambes. Per l’examen de
socials també- afegeix amb un somriure y posant-se la gorra de costat.
-
Vinga,
foto i per al Face que va!- exclamo jo, animat i traient el mòbil de la butxaca del seu pantaló.
Els dos sortim en
la foto traient la llengua y fent l’oca. En la següent, els dos alcem les
celles, posem cara de fastig i tanquem els ulls. Després de veure-les i donar-li
la nostra aprovació, les pengem en Facebook.
«Pel matí en el insti! T’estimo Pitufo<3 23∞»
L’estat de la
foto el posa la Paula, ja que és amb el seu mòbil amb el que ens hem fet la
foto. Entro en Facebook el més de presa que puc per comentar.
«Els nostres matins a l’institut són les millors ehh Pituu*-*
T’estimo!<3 23∞
No molt més tard
comencen a aparèixer els nous comentaris dels demés. Com sempre, estan d’acord
amb nosaltres.
«Uee Quins cracks que sou! M’apunto! No us mogueu d’allà que hi vaig J» Comenta en David.
«On sou? Hi vaig! Si em perdo l’insti vaig seguríssim» Ve al darrere Jonah.
«Pff, us envejo L La meva mare em va sorprendre la setmana passada
fent campana i ara m’acompanya tots els dies a l’inti. No rieu, que ja es
suficient humiliació per a mi. A veure si us sorprenen a vosaltres i ens unim
tots :D Nahh, es broma. Ah, i Jonah, són al davant de la casa de l’Axel»-
bromeja i aclareix la Laura.
«Buah, vaig però ja! Els meus pares dormen, així que no s'assabentarà ni
Deu»- informa en Mario.
«Sou els putos amos! Vaig cap allà!»- acaba dient l’Alicia.
I aquí acaben els
comentaris. Semblen pocs però ens ajuntarem una bona colla.
-
Ve en
Mario, en Jonah, en David i la Alicia- informo a la Paula.
-
Huy,
Alicia eh…- arrossega les últimes paraules i em fa l’ullet.
-
Sí, i
crec que avui és el dia perfecte per demanar-li sortir.
-
Demanar-li
sortir? No fa falta ni que ho preguntis això. Està clar que et dirà que sí. Tu
posat davant d’ella i dóna-li un morreig.
Dubto una mica.
Està clar que jo dono petons molt bé. Però segur que a l’Alicia li agradarà que
li doni un petó així, sense més? I més tenint parella. Potser s’enfada amb mi…
Potser… Dona igual. Sense arriscar no es guanya. Jo s’ho dono i punt. A més, qui
em diria a mi que no?
-
És
una bona idea. Si, ho faré- dic, convencent-me a mi mateix.
Després de cinc
minuts ja no estem sols, sinó que som dos més. I un parell de minuts més tard,
arriben els dos que faltaven: l’Alicia i el David. No sé si es bona idea donar-li
un petó a l’Alicia davant d’en David, la seva parella. Però com deia abans, qui
no arrisca no guanya.
Així que quan
estem a cinc metres de distancia, m’apropo a ells. El David i l’Alicia van
agafats de la mà. I ella li somriu a ell. Fan bona parella. I s’estimen. Què
pensarà en David quan vegi que la seva
parella em prefereix a mi després de donar-li el petó? Estic desitjant veure-li
la cara. Ha de ser tot un espectacle.
Estic a tan sols
un metre de l’Alicia. Començo a pujar les mans i, quan estic a només uns
centímetres d’ella, li agafo la cara i poso la meva boca sobre la seva. Els
nostres llavis es mouen a la vegada. Les nostres llengües es toquen. En el meu estomac
milions de papallones no em deixen en pau. I el nostre petó és intens. ¿El
pitjor de tot? Que tan sols dura quinze segons. Després d’aquesta barreja de
sensacions (totes bones) el puny d’en David impacta a la meva galta i els
nostres llavis es separen amb brusquedat.
-
¿Què
creus que estàs fent, estúpid?- em crida en David quan ja he caigut al sòl.
Em dona cops de
peu i em trepitja. M’insulta. Espero que l’Alicia m’ajudi i es posi de la meva
part. El nostre petó ha estat massa bonic. Però ella mai arriba. Només la seva
veu.
-
Que sàpigues
que jo estic amb en David, et queda clar?- a la seva veu puc percebre fastig.
I en ella puc
percebre falsedat. Després de besar-me així em diu que ella està amb en David?
I ell ho ha vist tot. Tot i que no m’estranya que no la deixi. És la noia més
guapa de l’institut. Cabell ros i llis, i ulls verds. Ni baixa ni alta. Està boníssima.
Jo, si estigués amb ella tampoc la deixaria.
Els cops d’en
David no paren. Escolto la veu de la Paula que s’apropa per ajudar-me.
-
Para
ja, tio! No veus que li fas mal? Que tampoc ha estat per tant!- Li agafa dels
braços i el porta cap endarrere per a que no pugui pegar-me més.
Però en David
torna a parlar, aquesta vegada amb més ràbia i més força per culpa del
comentari de la Paula.
-
Que
no ha estat per a tant? Aquest estúpid ha besat a la meva novia! ET JURO QUE EL
MATO, EH! VESTE’N D’AQUÍ!- La força d’en David supera la de la Paula i
ràpidament aquest s’escapa dels braços d’ella.
En Jonah i en
Mario veuen la situació uns metres més enllà, rient. Idiotes... Ja podrien
venir a ajudar-me. M’aixeco amb dificultat. Aquest idiota s’ha passat massa. Només
li he donat un petó a la seva novia. I la veritat és que ella no ha estat molt
molesta durant el petó.
-
Ets
idiota o que?- li dic, apropant-me a ell.
En David no
respon. Ve corrents fins a mi amb el puny en alt. Però a mig camí es para,
gelat.
-
David?
Que fas aquí? VES CAP A L’INSTITUT ARA MATEIX!-crida la mare d’en David a uns
deu metres de distancia.
Tots ens quedem
quiets. La seva mare coneix a totes les nostres. Em poso la caputxa i surto a córrer
amb la Paula.
-
A on
anem ara?- pregunta la Paula mentre correm.
-
A
l’institut- responc jo entre panteixos.
-
A l’institut?
No hi ha ganes…- esbufega.
-
Que
no hi ha ganes? Doncs jo estic desitjant anar a veure una estona a l’Anibel
aquesta de tercer.
A la Paula se li canvia
la cara i somriu amb complicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada