MAI SEREM PERFECTES

Capítol  5-Només és ella- Axel

Aquestes dues hores han estat eternament insofribles. Tot i que tota la primera, la Paula i jo, ens la em passat a fora, ja que a més d’arribar tard em entrat a la classe cridant com bojos, la segona ha estat verdaderament avorrida. Fins i tot ha hagut un moment en el que m’he penedit de no haver-me quedat amb la Paula al carrer. Però després he tornat a recordar el perquè de que estiguem aquí i a la meva cara s’ha tornat a dibuixar un somriure. I fins i tot crec que el professor de matemàtiques s’ha sorprès de que avui  no hagi molestat a ningú. No he fet res, literal e indubtablement, però almenys no “he estat la causa de que els demés s'endarrereixin amb el temari que estem fent”. Avui no podien castigar-me. No m’he empassat tota aquesta xerrada sobre no se què de geometria per a res. Però ha valgut la pena el sacrifici. Perquè si no ara no estaria aquí, aspirant el mal olor a entrepà podrit del pati. La Paula i jo ens passegem entre la gent, mirant a tot el món amb superioritat. La majoria tenen una cara de pringats que no poden ni amb ella. És tan patètic…

La Paula i jo busquem amb la mirada a l’Anibel. Però abans de trobar-la a ella trobem a en Jonah y a la Laura. Estan junts i comenten la cara d’en David al veure que la seva mare l’havia sorprès fent campana. La veritat és que la seva cara ha estar tot un acudit. Boníssima, simplement boníssima. I parlant d’en David… ¿on es la parella feliç? A saber on son i que estan fent. La veritat es que no m’estranyaria que estiguessin fent alguna cosa… fora del comú als tretze anys. L’Alicia és una puta i en David un complet desesperat.

Per fi, mentre ens apropem  a la Laura y al Jonah, veig una ombra solitària amb un cabell negre i greixós a l’altre banda del pati.

-          Hey! Allà hi es l’Anibel!- dic abans de saludar-los.

El altres tres dirigeixes la mirada cap on els assenyalo. Ells la veuen de seguida també. Com per no veure-la, amb aquesta cara… I sempre va sola. El que m’estranyaria seria que tingués amics.

-          Os apunteu a burcharla?- ofereix la Paula als altres dos.

La Laura y en Jonah no s’ho pensen dues vegades.

-          A aquesta pringada? Vinga anem que aquí hi ha insults per una bona estona… Però mira quin cabell que porta, per Déu. ¿Què li costa pentinar-se una mica pel matí?

-          Buah, buah! Però esteu segurs de que això es humà? A veure si us pica el bitxo aquest i és verinós i tot.

Tots ens riem amb els comentaris dels dos, la Paula amb una rialla sorollosa i exagerada. Jo gairebé ploro del riure. Però per Déu, pot ser algú més patètic que això?

Caminem cap a ella animats i avançant insults. Ella s’adona aviat de que estem anant cap a ella, per no se’n va. Tampoc li serviria de res. Bueno, sí, per empitjorar les coses.

-          Eh, tu, lletja! Sí, tu, la lletja! Quina altre lletja veus per aquí?- els crits de la Paula alarmen als curiosos, que comencen a arribar per observar la situació.

L’Anibel es queda quieta. QUIETA! No fa res, no es defensa. Res. Com vol que no es fiquin amb ella? Si ho deixa a ou…

-          Tu no et rentes molt, oi? Fas una pudor increïble! A veure si et rentes, guarra!- Les paraules d’en Jonah animen els riures dels que van arribant.

M’apropo a ella i li agafo un floc de cabell amb el rovell dels dits índex i polze. Em dona fàstic.

-          Però mira que arribes a ser guarra, eh tia. Quin cabell més fastigós. Existeix el sabó, saps?- I li propino amb una empenta.

L’Anibel retrocedeix uns passos, amb una cara igual de inexpressiva que abans. En un moment  s’ha acumulat un nombrós grup de gent.

-          Lluita! Lluita! Lluita!-comença a cridar la gent, alçant els braços.

Jo soc el que està més a prop d’ella i el que li pega el cop de puny a la galta. Escolto els riures de la Paula, la Laura i en Jonah a la meva esquena i els seus crits per a que segueixi amb el que he començat.

El meu peu no tarda en impactar en les seves parts intimes. Ella cau i es recargola de dolor. La primera emoció que la he vist expressar avui. I no és ser l’última. Li dono cops de puny a la cara, als pits, a les cames, per tots llocs. El seu nas comença a sagnar. Però això no em deté. Els crits de la gent em motiven. Igual que els seus crits de dolor. Paro un segon. Trec el meu mòbil i faig una foto allà, tirada al terra.

-          Això per al Facebook-xiuxiuejo mentre enfoco la càmera.

I segueixo donant-li cops de peu. Quan ja m’he cansat, paro uns segons per recuperar l’alè.  M’ajupo al seu costat i li toco els pits amb un dit, amb fàstic. És fastigós. Però els hi fa riure. No obstant, d’un moment a un altre, sense saber per què, les rialles es converteixen en un estrany xiuxiueig. El dolor m’envaeix tota la cara, començant per l’orella. Me la destret amb força amb les dues mans ignorant la sang que desprèn.

-          Deixa-la en pau, d’acord?

Aquesta veu… Aquesta veu em resulta molt familiar. Em dono mitja volta encara al terra i la miro. Melanie… ¡¿COM S’HA ATREVIT AQUESTA ZORRA A TOCAR-ME TAN SOLS?! Oblido el dolor. La ira és més forta ara. M’aixeco amb rapidesa. L’agafo del coll y l’empento sense donar-li l’oportunitat a que reaccioni. L’agafo del coll i l’empento sense deixar-la anar, cap a un arbre on la recolzo i li pego un cop de puny a la cara. A ella també li comença a sagnar el nas. M’apropo a la seva orella i li xiuxiuejo amb sinceritat i ràbia a la vegada.

-          Ja t’ho vaig dir quan vam acabar l’escola l’any passat. Mai m’has conegut. Ets una puta zorra a la que no vull tornar a veure en la meva vida, et queda clar?- no la deixo respondre, tot i que dubto que hagi pogut fer-ho- Sembla que no. Doncs la pròxima vegada no serà una simple amenaça. Tot i que potser no hi hagi pròxima vegada.