MAI SEREM PERFECTES

Capítol 4- Melanie- La veritat sobre ell, una mentida per a mi

Els passadissos son gairebé buits, i això li dona raons per anar tan ràpid com va. Pràcticament, corre. Em costa seguir-lo, doncs no vull començar a córrer perquè els professors que encara vigilen els passadissos podrien aturar-me per parlar amb mi sobre les normes. I no em faria gracia que just avui, un dia tan important com aquest, sigui la primera vegada que ho fessin. Camino encara més de presa quan veig que està a punt d’arribar a la seva classe. Es a la porta i la seva mà es dirigeix al pom. Allargo la meva per agafar-li per les espatlles i aturar el seu moviment. Però quan va a obrir la porta, quan els meus dits freguen la seva samarreta, es gira bruscament  i la seva mà impacta en la meva cara. Els meus peus s’enreden  i les meves mans fan un ball estrany que fins i tot dona por. Ara mateix la seva cara està borrosa. No se si es de preocupació o de màxima felicitat. Tanco els ulls i espero a caure. I caic, de cul. Intento no emetre cap soroll de dolor, tot i que em donin punxades agudes al cul.

-          Estàs bé?- em pregunta l’Alex des de a dalt.

Ni tan sols m’ofereix una mà per ajudar-me a aixecar-me. Es queda allà, mirant-me amb una cara de preocupació possiblement fingida. No es disculpa. ¡Quin cara dura! Ha estat ell el que m’ha empentat i ni es molesta en semblar penedit.

-          Sí, més o menys-responc, intentant fer desaparèixer la cara de dolor i aixecar-me amb dificultat.

Ens quedem uns segons mirant-nos. Noto com les meves galtes comencen a posar-se vermelles i decideixo que aquesta situació ha d’acabar ja.

-          Eh… Emm… Això… Se-sento no haver-te saludat abans. Es que… es que… Bueno, això, ho sento.

Tot i que ara hagi estat groller amb mi, necessito intentar-lo. I, a més, tampoc m’he comportat jo molt bé abans al no saludar-lo. Així que ja estem igualats. Intento mirar-lo als ulls. Però no puc. L’Alex no és molt bonic, i és de la meva mateixa estatura. Però ni així aconsegueixo controlar els meus nervis.

-          No passa res. No té importància. La veritat és que em dona igual si em saludes o no. És totalment indiferent.

Em quedo paralitzada. No sembla ell… O potser ell sigui així i a les xarxes socials intenti amagar-lo. No em moc. Ni tan sols reacciono. I no és pel significat de les seves paraules, sinó pel to que ha utilitzat al dir-les. La seva veu sona seca, monòtona. Ara mateix no expressa cap emoció, i això, potser, és el que em causa més dolor. Però ara ja ho sé, ara els meus pensaments s’han ordenar i ja no hi ha cap dubte.

-          Ah, bé, si només era per a que no hi hagin confusions. No m’agrada que la gent pensi que sóc d’una manera que en realitat no sóc. Tot arreglat, doncs. Així que, adéu.- Intento semblar natural i que aquesta trobada sembli casual

Em giro sense tornar la vista a ell una última vegada. Abans de que hagi donat mitja volta ell ja ha entrar a la seva classe. M’allunyo d’allà amb la certesa de que ho he perdut. Abans creia que potser tenia alguna possibilitat. No ens coneixíem gaire i era ell el que sempre iniciava cada conversació per Facebook. Era simpàtic i molt atent. Sempre em deixava parlar sobre el que em preocupava o el que m’havia passat, i ell es limitava a escoltar i a intentar que es solucionessin els meus problemes. Però ja està, mai va ser res. Ho he perdut. Però… es que alguna vegada ha estat meu? I, a més, si aquesta és la seva verdadera personalitat, no el vull tornar a veure en la meva vida. Tot i que a vegades les casualitats no són casualitats, sinó una punyalada per l’esquena que et dona el destí.

Quan estic a punt d’arribar a la meva classe veig córrer dos persones cap aquí. L’Axel i la Paula. Un futur cani i una futura choni (si es que no ho són ja), com anomeno jo a la gent com ells.

-          Anibel! On ets? T’estem buscant…-crida la noia, alegre, mentre el noi li riu les bajanades.

Pobreta, la noia. I a sobre té dos anys més que ells. No se com no aconsegueix defensar-se, si a sobre és un cap i mig més alta que ells. Però clar, sola com està… És trist.

M’aturo al davant de la porta de la meva classe per veure fins on es dirigeixen. Tot i que en seguida m’adono de que he triat l’opció incorrecta. La mà de l’Axel em colpeja el cap amb força i em despentina. No li dic res. Seria pitjor. I més si li sumem com va acabar la nostra amistat i totes les amenaces d’aquella tarda on la primavera va acabar i l’estiu va començar…